Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

la assimetria

No és per portar la contrària, però fins fa quatre dies, i durant un segle, era normatiu escriure la asimetria i s'havia de saber que la essa s'havia de pronunciar sorda. Ara continuem tenint una asimetria amb essa sorda, però s'ha d'apostrofar (no és que "es pugui" apostrofar si es vol, no; de cop i volta és normatiu apostrofar). L'Albert Pla Nualart hi va dedicar un parell d'articles fa un quant temps:

La asimetria i l'asimetria (1) (Albert Pla Nualart)

La asimetria i l'asimetria (i 2) (Albert Pla Nualart)


Pel que sembla, el prefix a- impedeix duplicar gràficament la essa, tot i l'analogia amb el quasi-sinònim dissimetria, i tot i una parella pròxima com assimilar/dissimilar, ni que sigui morfològicament. Asimetria com a mot, doncs, continua grafiant-se igual, mentre que la nova ortografia ha canviat encertadament eradicar (amb erra sorda) per erradicar. En Pla Nualart també n'ha fet algun comentari, sobretot per la diferència de tracte amb arrítmia:

¿És asimètric escriure 'arrítmia' i 'asimetria'? (Albert Pla Nualart)


Com que no sóc un erudit en etimologia, m'imagino que algun motiu profund de prefixos i formacions cultes que se m'escapa hi deu haver darrere de la distinció. Hauria pogut aprendre-me'n la casuística fa temps, però sempre m'ha fet una mandra invencible, i aquests últims canvis en l'ortografia normativa m'han convençut que havia fet ben fet de no perdre-hi el temps més del compte.

Fa trenta anys que treballo amb la llengua catalana, inicialment com a corrector i posteriorment com a traductor. Quan es va presentar el llibre Canvi d'agulles, vaig tenir l'esperança que l'IEC tingués en compte l'assenyada proposta de erres i esses dobles del lingüista Magí Camps; però no ha sigut així. S'ha donat preeminència a les consideracions etimològiques en detriment del torturat usuari de la llengua. La proposta, simplificant-ho, era que es grafiés amb essa i erra dobles entre vocals tot allò que es pronunciés com a essa o erra sorda. Potser alguna grafia hauria pogut xocar d'entrada, però segur que la lògica rotunda de la simplificació hauria sigut agraïda per la majoria de catalans del carrer.

L'IEC pot donar els arguments que vulgui, però la seva actuació és pròpia d'un despotisme il·lustrat.* Respecte a aquest assumpte de doblar les esses, com en Magí Camps diu ben clar al títol del seu estudi, era l'oportunitat daurada de convertir l'excepció en norma.

(* Pel que fa a l'estructura de l'IEC, quedi aquí apuntat, per a qui no ho sàpiga, que "La condició de membre de l'Institut és vitalícia" (article 12.1 dels estatuts) i que les persones que en són membres no hi accedeixen per mitjà de cap mena d'oposició, examen ni concurs públic (com sí que passa en canvi en institucions universitàries o de l'administració), sinó que "són elegides pel Ple" (articles 13-16), és a dir, que són triades a dit.)

Uns quants usuaris de assimetria: Joan Serra Vilaró (1923); Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost, 1930); Puig i Cadafalch (1934); Cèsar Martinell (1934); Oriol Bohigas (1978); Joan Bellès (traductor de clàssics llatins, 1989); Jaume Pòrtulas, hel·lenista que va ser president de la Societat Catalana d'Estudis Clàssics de l'Institut d'Estudis Catalans del 2001 al 2006.

 

derrogar, errogar

Dues sordes més encara grafiades com si s'haguessin de pronunciar sonores. Segons la nova ortografia, erradicar passa a ser correcte (i a conformar-se finalment a la pronúncia correcta); errogar, en canvi, no s'admet. Tampoc derrogar, tot i que al costat seu hi ha arrogar-se, irrogar i prorrogar.

N'hi ha per tornar-se boig. Figura que aquestes divergències "aparents" són per respecte al llatí: erogar i derogar vénen de erogare i derogare, mentre que arrogar-se i irrogar vénen de arrogare i irrogare. Però prorrogar ve de prorogare! I prerrogativa, també de la família i igual de culta, ve de praerogativa. ¿L'usuari corrent de la llengua ha de conèixer aquestes minúcies? El respecte al llatí passa per sobre de la consideració a l'usuari de la llengua. ¿Per què l'auctoritas es resisteix a posar-nos les coses fàcils?


-misió, -presió, -gresió et al

Una qüestió que em rosega, sobretot quan apareix reflectida a la ràdio i la televisió, és la dels mots que tenen els sufixos -missió, -pressió i -gressió (i derivats) i que s’hi pronuncien sistemàticament amb essa sorda. La meva percepció personal no deixa de ser subjectiva, però juraria que en tot el meu món lingüístic (família barcelonina de quatre o cinc generacions per banda i banda, i família sobrevinguda de la Plana de Vic) no he sentit mai espontàniament, en un parlant competent, pronunciar-les amb essa sorda, sinó sempre amb essa sonora. Vaig treballar d’“assessor lingüístic” a Catalunya Ràdio i Ràdio Associació quan van començar (1984-1986) i vaig barallar-me perquè es pronunciessin sonores, però el responsable lingüístic d’aquella època, cenyint-se a la normativa, no s’hi va avenir, i les "Emisores de la Generalitat" van passar a dir-se "Emissores de la Generalitat". 

En Joan Solà hi va dedicar un article, “Siguem més agressius”, al suplement de cultura del diari Avui: “Divendres passat sentíem la recomanació de Pau Gasol després de la derrota del seu equip, el Lakers, contra el Celtics: «Espero que serem més agresius en el pròxim partit». I una persona que ha de fer bullir l'olla d'aquesta secció de «Parlem-ne» tot d'una va veure que valia la pena de parlar d'aquest curiós fenomen [...].Ho va descobrir i descriure detalladament ja el Fabra més primerenc, després d'anys de revisar minuciosament el nostre lèxic. Almenys ja ho trobo al seu llibret de 1904, el Tractat d'ortografia catalana [...]. De vegades pronunciem amb s sorda mots o formes que la tenen sonora, com casos, països, Àsia, centèsim, presagi, amazona, zodíac. El fenomen contrari és més curiós: ¿per què diem presió i misió, però no pasió (sinó passió)? En algun cas potser una forma patrimonial amb s sonora influeix sobre les cultes, com en presos sobre pressió (que esdevé presió) o en permisos sobre permissió (que esdevé permisió). En altres casos, com el de Gasol, hi pot haver influència de les paraules anteriors (presió, etc.) sobre d'altres de terminació anàloga (-sió: agresió) i sobre les de la mateixa família (agresiu).”

Fabra. Gramàtica (1933), p. 20: "Alguns mots amb ss (tals com impressió, dissolut, premissa) són sovint pronunciats amb s sonora." A Converses, 17, final, supedita la pronúncia a l'etimologia, criteri amb què no coincideixo quan el fenomen és (o era) general.

A les entrades corresponents del diccionari etimològic d’en Coromines no en trobo cap comentari. De moment, només s.v. glossa he trobat que qualifica impresió de solecisme (DECat, IV, 532b8).

P.S. Afegeixo disoldre, disolució i disolvent com a propostes d’incorporació tant a la gramàtica, ni que sigui amb l’etiqueta de “sonorització idiomàtica tradicional”, com al diccionari descriptiu, on totes aquestes sonoritzacions no apareixen reflectides (a diferència de moltíssimes altres variants vulgars de moltíssims termes) si no és en forma d’exemples.

El fenomen està igualment estigmatitzat al País Valencià:
"No   és   recomanable   la   pronunciació  sonora   de   la   essa   sorda  en  casos  com  impress, comissari, articulats impre[z]ió, comi[z]ari." (Guia d'usos lingüístics, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana)

Més. Un dels pocs que trobo que parla del fenomen és en Josep Calveras a les seves Consultes de llenguatge (1933, p. 50-51): "El castellà [...] -SIONE i -SSIONE els fa igualment -sión, sense distingir [...] si el llatí porta una s o dues: cohesión, agresión. Així el castellà pot servir als que no saben llatí per veure [què] cal posar [...]. D'allò que no pot servir el castellà és de distingir quan cal posar s o ss en català. Aquest és el punt difícil de la nostra ortografia, sobretot que el Diccionari Ortogràfic passa per sobre de la pronúncia viva, que molt sovint no segueix el llatí original en l'ús de s o ss. Parlant diem: [...] m'ha fet mala impresió; però, segons el Diccionari Ortogràfic, seguint l'etimologia llatina, cal escriure [...] impressió [...]. No hi enfondirem més, perquè això [...] ens portaria a discutir les Normes generalment ja acceptades [...]."

Posteriorment a la redacció d'aquest afegitó localitzo una col·laboració d'en Calveras a la revista manresana Civtat, Ideari d'art i cultura, concretament al núm. 13 (juny del 1927), p. 113-120. Es tracta d'un estudi aprofundit sobre aquesta qüestió, en què distingeix entre realitzacions sonores i sordes dintre de la gran família catalana de mittere i verbs llatins derivats, i també dels femenins de títols nobiliaris com duque(s)sa. Trobo interessant que doni com a sordes les esses etimològiques de missió i missioner, p.ex., però com a sonores les de comisari, emisari, remisió o admisible, perquè jo diria que, tot i el retrocés del català en molts àmbits, en aquest aspecte concret de la fonètica ha avançat encara més en la seva evolució natural sonoritzant per analogia unes esses dobles etimològiques que sembla que en temps d'en Calveras eren sordes. El gramàtic acabava dient: "[...] sembla principi de raó natural que l'ortografia sigui per la llengua i no la llengua per l'ortografia, i que les paraules preses del llatí cal ortografiar-les no tal com són en la llengua original, sinó tal com se les ha fetes seves la llengua nostra." [P.S. En el cas de missió i missioner, i esp. de missioner, la pronúncia espontània amb essa sorda deu ser per influència de missa.]

Deixo aquí l'enllaç per si algun especialista hi vol donar un cop d'ull: CIVTAT 13

V. també aquí l'entrada sonorització de la essa sorda.

P.S. A aquest grup de paraules s'ha d'afegir escis(s)ió i rescis(s)ió, de la família de abscis(s)a, i fis(s)ió (amb fis(s)ura i altres), tots pronunciats espontàniament amb essa sonora.

P.S. També: discus(s)ió i altres amb el sufix -cus(s)ió (concus(s)ió, percus(s)ió, percus(s)or, repercus(s)ió, etc.)

anatemitzar

Anatemitzar no es pot anatemitzar; només es pot anatematitzar. I això passa perquè, en català, anatemitzar és considerat incorrecte i inadmisible.

En castellano, anatemizar no se puede anatemizar, y tampoco se puede anatematizar; y ello, no porque ninguno de los dos verbos sea admisible, sino por todo lo contrario, puesto que ambos están recogidos per el DRAE.

És cert que els altres verbs formats a partir de termes abstractes acabats en -tema (esquematitzar, sistematitzar i algun més) no han desenvolupat una variant formal, però el cas és que a anatematitzar sí que li ha sortit un "mutant". S'ha omès dels diccionaris més corrents (DIEC2, GDLC), tampoc apareix al DCVB, l'ésAdir el qualifica d'"inadmissible" i ni el GEst ni el dicc. d'en López del Castillo no en diuen res, però sí que el recull el DDLC, i el CTILC inclou cites d'en Joan Comorera, en Francesc Curet i en Joaquim Molas, entre altres

Al Google Llibres apareix en obres de l'Agustí Pons, en Carles Miralles (un article en un Simposi Pompeu Fabra d'unes jornades científiques de l'IEC, un llibre d'art d'avantguarda) o en Jordi Castellanos (un article del llibre Postguerra: Reinventant la tradició literària catalana), entre altres.

Jo el deixaria d'anatematitzar.

atribuir-se un atemptat

Des de fa més de trenta anys, coincidint amb l'expansió dels mitjans de comunicació en català, l'ús de reivindicar amb el sentit de 'atribuir-se la responsabilitat d'un fet' (definició del GEst) ha bandejat quasi del tot l'ús tradicional de atribuir-se amb aquest sentit (esp. d'un atemptat terrorista). El sentit recte i tradicional de reivindicar és 'reclamar per a un mateix allò que li pertany (o que creu que li pertany)', com s'especifica al Fabra (com a única definició). El DIEC2 ha admès la nova accepció, al meu entendre de forma equivocada, tot i que actualment sembli haver-se imposat irrevocablement. Consti aquí el comentari, en tot cas.

Al DDLC apareix amb cita d'en Pedrolo del 1969, i el 1992 el GEst ho reclamava. A mi, tot i els anys que fa que aquesta accepció s'utilitza en periodisme, "reivindicar" una mala acció em continua sonant malament.

calbo

Remeto al dicc. López del Castillo, que consigna que apareix al Gran Larousse Català i és reclamat pel GEst, i defensat per en Coromines, que diu: "Rarament trobaríem qui pronunciï avui kalp sense la -o, si bé s'escriu així per purisme, però la forma amb -o s'ha introduït com en tants adjectius d'aquest tipus, referents al cos: cego, manco, guerxo [...], etc." (DECat, II, 411a23-29)

Reclamat també al blog Silencis del DIEC. Acceptat com a forma col·loquial a l'ésAdir.

Cites al DDLC: Sales, Sanchis Guarner.

Al CTILC. Masc. sing. amb b: Juli Vallmitjana, Joan Vidal, Llorenç Villalonga, Joan Sales. Masc. sing. amb v: Jacint Verdaguer, Francesc Pelagi Briz, Antoni de Bofarull, Carles Bosch de la Trinxeria, Joan Pons i Massaveu, Narcís Oller, Josep Pous i Pagès, Santiago Rusiñol, etc.

catarata

"[...] amb el valor de sinònim savi de gran cascada, estava ja en ús general en el S. XIX, i l'usà Verd. en l'Atlàntida [en la forma catarata, títol cant cinquè]." (DECat, II, 390a23-25)

Al marge de l'acc. no acceptada de 'gran cascada', també en la de 'mal que intercepta la visió dels ulls' s'acostuma a pronunciar espontàniament "catarata", no "cataracta", des de fa molt; tant, que ja el 1617 Fra Miquel Agustí ho escrivia així (DCVB) al seu Llibre dels secrets d'agricultura.

CTILC. Amb el sentit 'gran cascada': Pitarra, Jacint Verdaguer, Massó i Torrents, Frederic Clascar (trad. Gènesi, 1916), Guerau de Liost, Rusiñol, Víctor Català, Carles Riba, Eugeni d'Ors, Llorenç Vilallonga, Josep Pla. Amb el sentit oftalmològic: Miquel dels Sants Oliver, Carles Rahola, Joan Sales.

la nova ortografia de la SF

Algun enllaç:

Més sobre la Secció Filològica | Cultura | EL PAÍS Catalunya

cat.elpais.com › Cultura
Més sobre la Secció Filològica ... Salvador Oliva ... Molt més eficaç hauria estat un diccionari ortogràfic que els usuaris, en cas de dubte, ...

de per si

'Per la seva pròpia naturalesa'. No encara al DIEC2. Ús general. Cita d'en Pla a l'acc. 7b per prep. del DDLC. També al DDLC, a l'entrada si conj., subentrada pròpia amb quatre accepcions i una pila de citacions.

Acceptat per l'ésAdir. Esmentat com a correcte al final de la fitxa 6921/1 de l'Optimot, com ja comenta en Pla Nualart en un seu article (3-I-2013) on reclama que la locució s'inclogui al DIEC2.

Utilitzat per en Coromines al DECat (II, 339b48).

P.S. Posteriorment a aquesta entrada, la CDLPV n'ha elaborat una de molt més completa (v. de per si)

fluïd

Un de tants casos en què la pronúncia corrent no es correspon amb la grafia normativa. La pronúncia és amb hiatus, i és comprensible que el parlant hi tendeixi instintivament per analogia (amb el verb fluir especialment, però també amb tots els verbs acabats en -uir, amb una combinació vocàlica on predomina el hiatus, i, igualment, amb altres derivats de fluir o de flu(i/ï)d mateix, com fluïdesa).

L'Abelard Saragossà en fa una interessant anàlisi (juntament amb circuit) a Criteris de la normativa. L'ortografia contemporània. Uns quants problemes actuals (XXIII Beca Manuel de Montoliu, Diputació de Tarragona, 1997). Comenta que el fet que flu(i/ï)d s'hagi incorporat a la llengua com a adjectiu, i després hagi passat secundàriament a substantiu, impossibilita normativament el procés habitual d'adjectivació del participi del verb corresponent. Així, segons la norma és correcta la parella la ciutat que vam circuir / la ciutat circuïda, però no una conversa que va fluir molt bé / una conversa fluïda.

D'altra banda, aquesta regularització natural, si s'acabés reflectint en la norma, exigiria fluït com a adjectiu (i fins i tot substantivat) amb t final en masculí. Una possibilitat, com en tants casos, seria admetre la dualitat. Però sempre amb dièresi!

termostat

Asseguraria que encara actualment continua sent la pronúncia espontània general. A l'ésAdir: "En lleng. col·loquial se sol usar com a paraula aguda."

És un més d'una colla de termes tècnics cultes amb la terminació -òstat, segurament el més utilitzat en llenguatge col·loquial. No crec que es pugui dir que la pronúncia com a mot agut sigui per influència del castellà; al costat seu hi ha moltes paraules acabades en -tat que són agudes, començant pels participis regulars de la primera conjugació i continuant per substantius abstractes com atestat, costat o estat. Segurament aquest últim, per analogia morfofonètica i fins i tot semàntica, ha contribuït a la pronúncia popular.

En castellà, precisament, es va introduir com a neologisme com a mot esdrúixol, termóstato (v. l'entrada termòstat del DCVB o l'entrada termóstato de l'enciclopèdia Espasa-Calpe, on apareix profusament). Sembla que en castellà, però, el sentit comú es va imposar i l'ús general va acabar decidint. Sobre aquest aspecte, remeto a l'entrada termo d'aquesta mateixa llista.

En català, desgraciadament, sembla que es vulgui perpetuar un esperit taxatiu que no admet explicacions ni canvis. Tant al llibre d'estil de l'Agència Catalana de Comunicació com a Parlem de català de l'Oriol Camps, p.ex., només es diu que la forma "correcta" és la plana, i que l'altra... no. Tot i així, ja en un text tècnic no recent (arxius del 1934 de l'Escola Tècnica d'Agricultura) trobo almenys una ocurrència del mot sense l'accent gràfic.

Crec que s'haurien d'acceptar totes dues formes, cada una en el seu registre, i ampliar aquest binomi almenys als termes d'aquest tipus en què la dualitat d'ús és un fet. Al diccionari de freqüències dirigit per en Joaquim Rafel, p.ex., hi ha 9 ocurrències detectades de la forma acceptada i 7 de la popular.

I aquests binomis ja existeixen; és el cas de la parella xilofon / xilòfon, p.ex. (Al Fabra només apareixia la forma aguda, i ara al DIEC2 aquesta està com a secundària, per cert.)

a hores d'ara

Proposta de definició més precisa que la dels diccionaris: 'a aquestes hores, en aquests moments aproximadament'.

Les breus reflexions que m'hi han portat, que en el seu moment vaig fer arribar a l'Oficina Lexicogràfica de l'IEC, són les següents.



Sobre la definició insuficient de l’expressió a hores d’ara als diccs.

-Definició 1: «Aquesta expressió presenta un matís de probabilitat en relació amb una acció ja començada.» (“Xarxa de comunicació local”)

-Definició 2: «Expressa possibilitat en relació amb una acció ja començada.» (ésAdir)

-Definició 3: «Locució temporal que significa “en aquests mateixos moments” (Jané 1973). Equivalent: “A estas alturas” (Balbastre 1977, Riera 1985, Miravitlles 1989)» (del blog de dites i frases fetes d’en Victor Pàmies)

La locució no apareix a l’índex de la GCC de Solà et al, però apareix classificada com a díctic de simultaneïtat al cap. 26 de “Sintaxi” (26.1.2.1.a, p. 2892). D’altra banda, una mica més endavant del mateix capítol es parla del caràcter pressuposicional de ja i encara, amb una referència bibliogràfica (26.2.1.j, nota 59, p. 2919). Per les ocurrències que m’he mirat per Internet, sovint apareix a hores d’ara amb ja o bé amb encara (o amb encara no), sovint amb aquest valor pressuposicional (un terme segurament més precís que “probabilitat” o “possibilitat”, com diuen les definicions 1 i 2 amb què encapçalo aquest correu) i el verb deure amb aquest mateix valor idèntic, però no per força (p.ex. “a hores d’ara encara no han acabat la redacció del projecte”, en què tot i així em sembla preferible ara com ara o alguna locució equivalent). Després d’haver-hi donat unes quantes voltes, una definició que crec que s’hi ajusta més que les dels diccionaris actuals és ‘en aquesta hora, en aquests moments’, especificant que sol anar anar acompanyada de ja, encara o encara no sovint amb un sentit de pressuposició. He trobat a les hores d’ara al Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (Torner, 1839) definit com ‘en aquesta hora’.

Resposta de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC (2-IX-2015)

Senyor Pàmies,
Tindrem en compte les noves dades del seu correu de 2 d’agost relatives a la definició de l’expressió a hores d’ara.
Atentament,
Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica
Institut d’Estudis Catalans

Nou correu a les Oficines Lexicogràfiques (2-II-2016)

Benvolguts,
Em permeto la llibertat de tornar-los a escriure sobre la difícil definició concisa de la locució a hores d'ara. Una possibilitat que no he trobat recollida a cap diccionari és 'a aquestes hores, en aquests moments aproximadament', en què tant el plural d'hores per una banda com l'adverbi aproximadament per l'altra contenen el sentit de possibilitat o probabilitat expressat en les definicions dels blogs ésAdir i Xarxa.
L'equivalent a aquestes hores l'he trobat al costat de a hores d'ara en una llista d'equivalències de la publicació Estudios románicos de la Universidad de Murcia (Estudios románicos - Volums 11-12 - Pàgina 186), fent-les sinònimes totes dues de a estas horas i a estas alturas.
Atentament,

P.S. En data 7-VI-2017, la definició de la locució al DIEC2 continua sent la inexacta i equívoca 'en aquests moments'

El Termcat i la llengua d'ús real

De tant en tant consulto el Termcat per mirar si hi ha la traducció d'algun terme anglès, especialment de l'àmbit tecnològic, el científic o l'esportiu, i en uns quants casos hi he trobat solucions que m'han semblat preses al marge del que en Coromines en deia "el geni de la llengua", no sempre pròximes al calc però en tot cas sovint allunyades de l'ús real o de la naturalitat.

En copio com a mostra la majoria dels casos que tinc actualment consignats a la meva "Llista complementària del diccionari anglès-català", amb una vaga esperança que aquest apunt serveixi perquè els responsables del Termcat donin més prioritat a les solucions terminològiques més realistes i més viables. Amb això m'afegeixo a altres veus, com la d'en Pla Nualart, que en un article del 14 de juny del 2014 deia: "He criticat [...] sovint aquesta poca assenyada tendència del Termcat a fer el que no fa ningú [...]." I acabava: "[...] això em fa concloure que tot neologisme hauria de passar pel sedàs dels que de debò l’hauran de fer servir per comunicar i no només pel de filòlegs [els del Consell Supervisor del Termcat] dominats per cabòries erudites." (V. també un article posterior seu titulat significativament Un debat previ més ampli evitaria molts desconcerts.)

-air cleaner – ambientador (acc. 2 DIEC2) (purificador d’ambient al Termcat)
-blender – batedora (Termcat), túrmix (DDLC)
-blind study, blind test – estudi amb emmascarament (forma idiomàtica resolta al Termcat amb variants més calcades; per a una defensa de la proposta que incloc aquí, v. tremedica.org)
-callisthenics – exercicis d’escalfament (alternativa al literalisme del Termcat)
-carrier –  (Med) portador (a seques, millor que no pas ‘portador de microbis’); patòfor (Termcat)
-caterer, catering – servei de cuina, servei d’hostaleria, servei de menjars preparats, (servei de) càtering (manlleu ja existent als diccs. traduït al Termcat per mitjà d’un vague ‘servei d’àpats’)
-cling film – paper transparent (de cuina) (solució del Termcat), film transparent (de cuina, autoadherent, terme corrent de l’article de les marques de supermercat)
-cold meat – entremesos, embotits (alternativa al ‘vianda freda’ del Termcat, que crec que també hauria de ser en pl.)
-counselling, counseling – assistència (psicològica, etc.) (aconsellament al Termcat, amb tot l’aire de ser un calc); ajuda; teràpia; orientació (familiar, etc.)
-dashboard – tablier (gal·licisme, però potser el terme d’ús més espontani; DDLC, no DIEC2), davantal (Termcat)
-deep space – espai sideral, espai còsmic (traduït literalment al Termcat com espai profund, però espai sideral i espai còsmic són més tradicionals i són equivalents, perquè ‘més enllà de l’atmosfera’ equival a ‘més enllà de la influència gravitacional’)
-denim – roba texana (alternativa a la solució del dicc.; teixit texà al Termcat)
-download – descarregar (informàtica; alternativa a ‘baixar’, que és l’única trad. que en dóna el Termcat)
-elephant grass – farratge d’elefant (Pennisetum purpureum, alternativa al calc morfològic ‘herba elefant’ del Termcat)
-empowerment – atribució de poders / accés al poder / potenciació, capacitació / integració (ciutadana, etc.) / emancipació; autonomia (~) / (la proposta apoderament del Termcat per aconseguir una equivalència unívoca amb el terme anglès em sembla un calc igual que empoderament)
-feedback loop – bucle retroactiu (alternativa més usual a la proposta llaç de retroacció del Termcat)
-Ferris wheel – nòria (castellanisme incorporat, ésAdir); roda de fira (Termcat, amb ‘sínia’ com a sinònim complementari!)
-flypaper – paper matamosques; atrapamosques (Termcat, definit ‘aparell per atrapar mosques’ com al DCVB)
-game sanctuary – reserva de caça (millor que el refugi de caça del Termcat)
 -kebab – quebab, kebab, kabab (‘broqueta moruna’ al Termcat, castellanisme “afrancesat”)
-lead pass – passada en profunditat (alternativa a la proposta del Termcat)
-litter box, litter tray – caixa de la sorra, safata de la sorra, sorrera (per a les deposicions dels gats, traduït com caixa de deposicions al Termcat, que veig inviable en llenguatge oral i en llenguatge escrit col·loquial)
-macaroon – ametllat (galeteta de pastisseria, alternativa a la definició del bilingüe, ~); pasta de coco (petita, EUA; és p.ex. la de A Confederacy of Dunces, 1.I i esp 1.III, on el protagonista especifica que són pastes de coco); macarró (proposta del Termcat, adduint l’ús entre professionals de la pastisseria i les accs. 3 i 4 del DCVB i 3 del DDLC, però susceptible de confusió amb la pasta de farina en forma de tubets)
-mute button – botó de silenci, botó per treure el volum (botó de supresió del so en un aparell d’àudio o de vídeo); tecla de desactivació del volum (possible alternativa a la proposta del Termcat tecla de discreció, que no té un ús real)
-pallet truck – toro (manual o amb motor) (acc. 2 GDLC; traduït portapalets i transpalet al Termcat)
-white pine – pi de Weymouth (Pinus strobus) (pi strobus al Termcat, de formació irregular)
-punching bag – sac de boxa, sac de boxejar (sac de cops al Termcat, calc gens viable, mentre que cast. i portuguès són saco de boxeo i saco de boxe respectivament)
-push-up bra – sostenidors amb alça ‘sostenidors que realcen l’escot i el volum dels pits’ (Oxford visual; sostenidors d’augment segons el Termcat)
-quicksand ‌‌(la trad. sorramoll proposada pel Termcat, etc., no és exacta, perquè el terme s’ha agafat del dicc. Aguiló, que ho defineix com ‘terra baixa prop de la costa que està inundada bona part de l’any d’aigua’)
-reassortment – reagrupament (genètic) (el Termcat dóna preferència al calc reassortiment)
-retainer – fèrula de retenció (alternativa al ‘retenidor’ del Termcat, ortodòncia)
-ringtone – timbre (de telèfon mòbil) (el Termcat dóna l’equivalència ‘so de trucada entrant’ que no em sembla gaire viable, almenys en un registre col·loquial)
-saddle of mutton – mitjana de xai (~) (la trad. literal del Termcat és un calc que no apareix al DCVB ni enlloc on miro)
-shell, pasta shell – galet gegant, galet (conquilla o conquilleta al Termcat, calc dels respectius equivalents italians, que no són ben bé un galet)
-sit-up – (n) abdominal, elevació de tronc ‘exercici amb elevació de tronc’ (rull de tronc al Termcat, que em sembla inviable)
-snow globe – bola de neu (decorativa) (bola nevada al Termcat per intentar evitar l’ambigüitat, però boule de neige en fr. i bola de nieve en cast.)
-snow shovel – pala per a la neu (trobo pala de neu al Termcat, però ho trobo una combinació poc idiomàtica que em fa pensar més aviat en una cosa formada de neu, com de fet és el terme tradicional pala de neu ‘rost o vessant de muntanya cobert de neu’; aquestes combinacions amb la preposició de, en tot cas, es fan amb article, com els exs. pala del carbó o pala dels fems recollits al DCVB)
-sugar paper – paper d’estrassa (paper bast de color gris, molt utilitzat temps enrere per fer paperines i per embolicar aliments, p.ex. peix [v. el que se’n diu al llibre Límits del dibuix de l’Àlex Nogué Font]; la trad. ‘paper de barba’ del Termcat ha de ser un lapsus, perquè el paper de barba s’utilitza en l’edició de llibres artístics i és més rígid i més blanquinós)
-sweatshirt – jersei de xàndal, jersei d’esport (alternatives al ‘suèter d’esport’ del bilingüe i a l’inviable calc dessuadora del Termcat, el DIEC2, etc.)
-tie clip (= tie pin) – agulla de corbata (“passador de corbata” al Termcat, solució que em sembla postissa i no trobo al DIEC2 ni al DCVB)
-trigger point – punt desencadenant (en un múscul) (alternativa al calc ‘punt gallet’ del Termcat); nòdul (~)
-trimmer – desbrossadora ‘tallagespa de fil de niló’ (terme d’ús més freqüent que el retallavoresdel Termcat)
-washing-up liquid – sabó (líquid) de rentar plats; detergent per a plats (Termcat)
-wind chime(s) – carilló de vent (com en francès), campanetes de vent (d’un cert ús, traduint el terme japonès furin),  mòbil de campanetes (~), sonalles eòliques (Termcat, inviable en un registre informal)



sonorització de la essa sorda

Comentari inclòs a la "Proposta del GEC al IEC" del GEst (1992, p. 204):

"En la transcripció fonètica de les paraules que contenen el so de essa sorda i que en una gran part del domini lingüístic es pronuncien amb essa sonora, el diccionari hauria d'incloure la transcripció formal i la variant corresponent amb la pronúncia sonora, habitual en la parla espontània. Tenint en compte que un dels distintius del consonantisme català és la sonorització de fonemes, sembla aconsellable que el diccionari reculli les realitzacions espontànies del parlant que són l'expressió d'una de les característiques més importants del seu sistema lingüístic."

Es tracta de les famílies de paraules amb els sufixos etimològics -missió, -pressió, -gressió i -ssoldre (v. entrada -misió, -presió, -gresió et al), i dels femenins de títols nobiliaris acabats en -essa, entre altres.

En Fabra era favorable a duquesa, comtesa, etc.: "Sufixe «-essa». –La forma «-esa», de rigor en «princesa» (on ha tingut lloc una dissimilació idèntica a la que constatem en «Narcisa» per «Narcissa»), és admissible en «duquesa», «comtesa» (per analogia amb «princesa»)" (CF, 21-VIII-1913)

P.S. En Fabra també va apuntar, per a una futura gramàtica: "[...] no pot deixar de consignar-se que·s pronuncia disoldre i que s'escriu comunament disoldre; però això·u deixàrem per a l'apendix [...]." (carta del 13-XI-1910). A Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), p. 66, ja recollia i abonava disoldre (al costat de pendre, pendré i pendria).

P.S. També en parla en Badia Margarit. V. Del català incorrecte al català correcte d'en Joan Solà, punt 115, p. 207-209, on en dóna les referències bibliogràfiques: "L'alternance sourde / sonore dans les réalisations de /s/ en catalan", dins Mélanges... Georges Straka, I, Lió-Estrasburg, 1970; i dos articles del 1974 citats a la bibliografia del començament del llibre. 

ex-

'Prefix que indica que algú ha deixat d’ésser el que diu el radical' (DIEC2)

V. el que se’n diu a la GCC d’en Solà et al, on es va utilitzar i preconitzar l’ús del guionet amb la previsió que l’IEC ho havia d’aprovar a la gramàtica que s’estava redactant en aquell moment: “En la revisió que l’IEC fa actualment de la gramàtica normativa sembla que el prefix admetrà guionet en casos de mots no consolidats (ex-governamental, ex-marit), i aquest és l’ús que s’ha adoptat en aquesta Gramàtica” (GCC, M 7.2.1, p. 786) I, com a reflexió sobre el fenomen, el que se'n diu a la p. 790.

Els avantatges del guionet superen els inconvenients fins i tot en locucions nominals formades per un sol element, perquè fan la interpretació més clara; en seria un exemple un cas com ex-antisemita (exantisemita em sembla clarament inviable).

P.S. [Després de l'aprovació de la nova ortografia el 25-X-2016.]
A la nova ortografia no se segueix la proposta que en Magí Camps fa al treball inclòs a Canvi d'agulles, que defensa la possibilitat d'escriure ex separat de la locució nominal o el nom que determina, exactament com si fos sinònim de antic i funcionés com a adjectiu.

Article de l'Albert Pla Nualart del 15-X-2016:

Ex-primer ministre i exministre d’Hisenda