Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

envellir(-se)

Tal com recullen el DCVB, el GDLC i el DDLC, actualment envellir/envellir-se són parella de fet en l'accepció general 'tornar(-se) vell' (acc. 1 DCVB, acc. 1.2 DIEC2, acc. 2a DDLC) i també en la de 'presentar envelliment o deteriorament' (accs. 1a i 1b DDLC).
El DIEC2, en canvi, seguint el criteri del Fabra (i de retruc d'en Coromines, v. més avall) assigna la forma pronominal només a 'tornar-se vell', mentre que la no pronominal la reserva a 'arribar a vell' (on inclou dos exs., també del Fabra; l'un, "Sopa poc i envelliràs", que veig especialment com a obsolet i susceptible d'induir a confusió).

En Coromines en diu:

"[...] el DTo. 1647 vol distingir entre envellir l'home ("hem envellit molt" ex.) [...] i d'altra banda envellir-se les coses. Però la veritat és que, en cat. modern, la tendència general i decidida és a dir sempre envellir-se com a refl. [...], que és el que correspon en tota aquesta mena de verbs a la tendència general de cat. modern genuí, veg. LleuresC, 74." (DECat, IX, 89b43-52)

"És sistemàtic per part del català d'usar com a reflexius o pronominals els verbs com engreixar-se, aprimar-se, envellir-se, emmalaltir-se, encegar-se, tornar-se groc o pàl·lid, mentre que el castellà prefereix els intransitius [...]." (Lleures)

A Lleures, en Coromines continuava dient "i esperem que això no canviï". Inevitablement ha canviat una mica; no en el cas de engreixar-se, aprimar-se o tornar-se groc, però sí en el de envellir i algun altre. I el "DTo" (Diccionari Torras) és del 1647, és a dir de fa 370 anys...