Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

surgir 'sargir'

En Coromines defensa aquesta variant popular (DECat, VII, 684b30-50 i 685a16-23). En cito, només: "En els diccs. la forma amb u apareix amb el DTo. [...], i a això s’atenen Lacav., Belv. (1805), les diverses eds. del Lab. (1840-1888) i ni tan sols Careta (1902, p. 393) hi té res a dir; el substituir aquesta forma per sargir va ser una innovació de Bulbena (1905)" I acaba: “On és popular la forma amb sargir?” (VII, 685a34 i ss.)

En Josep Calveras hi va dedicar tota una de les seves Consultes de llenguatge (quadern I, Publicacions de l'Oficina Romànica, Barcelona, 1933, p. 39-40), on dóna com a bons tant sargir com surgir. ("No hi ha [...] cap fonament per rebutjar surgir [...]") Aconsella renunciar-hi només si en algun cas es pogués confondre amb sorgir, tot i que "[el] Diccionari Ortogràfic, transcrivint per sorgir, ressorgir, el surgir castellà, ha resolt l'escrúpol que hi podia haver d'admetre surgir [...]."

Al DCVB, surgir remetent a sargir, on diu "més dial. surgir". Al DIEC2 ni surgir ni sorgir. Al Termcat i al vocabulari de merceria del Consorci de Normalització Lingüística, agulla de sorgir (amb o) com a sinònim complementari.

Al CTILC, cites amb surgir de multitud de noms coneguts: Ignasi Iglésias, Raimon Casellas, Santiago Rusiñol, Pitarra, Narcís Oller, Víctor Català, Guerau de Liost, Carles Bosch de la Trinxeria, Sagarra.