Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

maniquís i sofans

La gramàtica de l'IEC estableix que el plural de maniquí és maniquins i que el plural de sofà és sofàs. S'hi hauria pogut dir, com fa el DCVB amb sofà: "Pl.: la forma normal és sofàs (Sofàs de vellut, Vilanova Obres, iv, 73), però existeix la forma sofans (Aquests sofans panxarruts, Ignor. 43)."

És cert que sofàs és predominant, però sofans existeix i és català; al CTILC n'hi ha almenys una cita d'en Joan Bonet i una d'en Joaquim Ruyra, i és natural que així sigui per contagi de la ena del diminutiu sofanet i per analogia amb altres plurals d'aquest tipus.

Respecte a maniquís, no és un plural infreqüent per més que maniquins sigui dominant. Encara que procedeixi del francès mannequin, el fet que en català se n'hagi fet maniquí permet perfectament la formació del plural sense essa. Al CTILC apareixen cites de maniquís d'en Joan Pons i Massaveu, de l'Alfons Maseras, d'en Sagarra, d'en Pere Corominas o d'en Francesc Curet, entre altres.

La cosa que més m'admira de la GIEC del 2016 és el seu desplegament d'erudició teòrica (que potser no calia, havent-hi la completíssima GCC descriptiva del 2000), i que aquesta aparent cientificitat cedeixi el lloc sense transició a pontificacions sense arguments objectius sobre la bondat o falta de bondat d'una forma lèxica o morfosintàctica. Ningú pot negar que tant maniquís com sofans són catalans, i per tant ningú té el dret de preterir-los en cap gramàtica.