Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

carmel·lo, caramel·lo

El DECat, seguint el rastre del DCVB, entra caramel·lo, que documenta gairebé un segle abans (1839) que el "normalitzat" caramel (s. XX). El DCVB recull aquestes pronúncies: "Fon.: kəɾmέɫɫu (or.); kaɾamέ̞lo (val.); kəɾəmέ̞ɫɫo (Mall.); kəɾəmέ̞ɫɫu (men.)." La forma carmel·lo és una contracció normal en català central, com les de carbassa i cargol.

El DDLC inclou tant caramel·lo com carmel·lo com a variants dintre de l'entrada caramel. Per la seva banda, el CTILC recull, entre altres, cites de carmel·lo dels autors següents: Josep Maria Folch i Torres, Joan Puig i Ferreter, Santiago Rusiñol, Joan Pons i Massaveu.

L'ésAdir omet la realitat de la pronúncia tradicional amb -o.

P.S. I carmelo sense geminar utilitzat per en Pitarra c. 1865 (La Butifarra de la llibertat i Liceistas y cruzados) i en Joan Maragall el 1912 (Vides al pas)